HA PASSAT EL PASSAT?

Crec que al món
hi ha dos tipus de persones: les que volen saber i les
que no. Les
que es pregunten, esbrinen i volen conèixer tots els
detalls del seu passat i les que creuen que la
ignorància és la clau de la seva felicitat present.
Reconec que jo pertanyo a la primera categoria i que és
probable que aquesta sigui la raó per la qual escric
novel·les: escriure sempre és una manera de mirar
d'entendre. En aquesta història hi ha personatges
d'ambdues menes, com passa a la vida, i sovint estan en
conflicte. La Reina, la protagonista, necessita aclarir
les circumstàncies en què va morir el seu pare, Josep,
44 anys enrere, i en fer-ho, emprèn un viatge en el
temps que la portarà -i amb ella als lectors- fins el 26
de gener de 1939, l'últim dia de la Guerra Civil a
Barcelona, un dia trist, estrany; en una ciutat de
vencedors i vençuts.
Aquell el seu pare, molt jove, va tornar del front amb
l'únic desig de reprendre la seva vida i oblidar tot
allò que havia vist i après, a desgrat seu, durant la
guerra. El seu pare, però, no era conscient que les
circumstàncies havien canviat. Que la vida havia fet
vulnerable la Mercè Saltor, la seva xicota. Que de
certes coses és impossible retornar. José Gené no va
voler ignorar, però va haver de fer-ho. Al seu voltant,
alguns es veuran forçats a triar l'oblit o la ignorància.
Aquesta novel·la sorgeix en primer lloc de l'interès per
novel·lar aquest moment històric ben concret, punyent i
fascinant al mateix temps: les últimes 24 hores abans
que Barcelona perdés la guerra civil. També d'una
pregunta, que m'intriga des de fa molt de temps: De
quina manera pot el passat condicionar el nostre present?
De debò ha passat el passat o, per contra, segueix molt
viu en nosaltres? I, en el cas que el passat tingui
alguna influència sobre les nostres vides, és una cosa
que pugui triar-se, o alleujar?
També hi ha un viatge en l'espai. Reina va fins un petit
poble lleidatà, Conques, al Pallars Jussà. Un accident
de trànsit en circumstàncies poc clares, la investigació
que sobre el seu pare realitza un professor retirat i la
conducta excèntrica o incomprensible de diversos
habitants de la petita comunitat l'aniran embolicant en
una teranyina de preguntes a les quals és difícil trobar
respostes. La boira que durant tota la novel·la envolta
la geografia per la qual es mouen els personatges és una
metàfora de les dificultats amb què topen a l'hora de
saber la veritat. En aquest sentit, soc conscient que és
una novel·la que emula el thriller, que pretén ser àgil
i sorprenent, i que he imaginat com un regal per als
meus lectors, o com la novel·la que a mi m'agradaria que
algú hagués escrit per a mi. Una cosa així com la meva
novel·la ideal, si és que això pot existir: sorprenent,
divertida, àgil, una invitació a viatjar en l'espai i el
temps i una invitació a la reflexió. Seria fantàstic
haver-ho aconseguit, però això només els lectors poden
dir-ho.
Care Santos |