Biografia

            Care Santos va néixer a Mataró (Barcelona) l'any 1970. Va començar a escriure als 8 anys i des de sempre va saber que no volia fer altre cosa. Als catorze va guanyar el seu primer premi literari i als 25 va publicar el primer llibre. Des del començament va compaginar el català i el castellà en la seva obra, però no ha estat fins el 2011 que no ha acomplert un vell somni: publicar la seva primera novel·la en català per a adults, Habitacions tancades (Planeta). Tot i això, és autora de sis novel·les, sis llibres de relats, dos poemaris (tots en castellà) i d'una nombrosa obra per a joves i infants. En aquest terreny, és una de les autores més llegides del nostre país. Ha obtingut els premis Gran Angular, Ramon Muntaner i Protagonista Jove, ha fer d'antòloga del llibre "Un deu. Antologia del nou conte català" i ha publicat els llibres de no ficció "Deixa'm acabar" i "Supermare. Mil maneres de ser una mare feliç", ambdós a Columna. Fa molt poc ha enllestit el seu primer text teatral, "Truca abans d'entrar". Ha col·laborat amb mitjans de comunicació com Diari de Barcelona, Presència, Catalunya Ràdio, COM Ràdio o Barcelona Televisió, és crítica literària, ha presidit una associació de joves escriptors i actualment imparteix de tant en tant tallers literaris. La resta del temps l'ocupa a veure créixer les seves tres criatures que, en les seves paraules, són "les seves millors obres".

 

Care Santos vista per Care Santos

Cada dia tinc més dubtes de qui redimonis és la Care Santos. Si és la mateixa pesada que cada dia em mira des del mirall del bany o és aquella altra que de tant en tant fa coses que criden l'atenció dels altres. L'atenció de gent que val la pena, vull dir.

 

Cronològicament, ambdues anem a l'hora des de vell antuvi. Més de quaranta anys, ja, de coincidir a tot arreu: els mateixos carrers, cinemes, teatres i restaurants, en aquella facultat de Dret on vam avorrir-nos tant, a la mateixa platja de Malgrat de Mar de la millor infantesa, al mateix diari barceloní dels primers  flirtejos amb les paraules, als mateixos cossos estimats, a les mateixes amistats que ambdues compartim.

 

Però entre nosaltres hi ha abismes que ens separen cada cop més: la que em mira des del mirall mai no gosaria opinar, ni aixecar la veu, ni sortir a escena. És la que admira des de la petitesa, la que ordena les seves passions per mides i colors, la que s'emociona amb les paraules d'altri i ha après a deletrejar els noms dels qui creu millors. És la que té por de tot, la permanentment hiperestèssica, la que s'acostuma, la que mai no és més feliç com davant dels fogons, cuinant un arròs o inventant un pastís de xocolata. És la que veu els ulls dels seus fills plens de petits miracles, la que somnia  plantar un llimoner en un pam de terra pròpia i asseure's a veure'l créixer. La que troba a faltar durant anys, la que entén, amb tristor, que els ideals no existeixen per complir-se. L'odiosa.

 

L'altra és dona de món i mai no se sent estranya enlloc si duu un quadern i un amic. Tants cops l'han seduïda terres llunyanes i accents estranys que ja no podria imaginar-se sense aquest aprenentatge de la soledat que tant té a veure amb l'escriptura. Sap ser incòmoda i llenguallarga, tot i que poques vegades ho fa. No es resigna a mirar la representació des de la platea, perquè ha descobert que a l'escenari s'hi sent com a casa. Davant de la blancor del paper sempre mira de matar al pare, però mai sap si ho ha aconseguit  del tot i és per això que encara ho intenta. Apunta alt, ambiciona, es rebel·la i encara pensa que algun dia les idees salvaran el món. 

Totes dues es fan prèstecs sense parar, totes dues estan en deute amb l'altra. Entre totes dues, a parts iguals, han escrit algunes coses, han sortit als diaris, han cuinat alguns pastissos de xocolata, han pujat a alguns escenaris.

Ens odiem. Tant com ho fan aquells que es necessiten.

                           Care Santos

.